Aquests dies he estat rellegint algunes cosetes sobre la Teoria de la Rellevància per tal de fer uns treballets que he de lliurar a classe. Per als que no la conegueu, podria resumir-la molt dient que aquesta teoria mira d’explicar la comunicació humana deixant de banda el conegut model que tots vam estudiar a l’escola (emissor, receptor, codi, missatge, canal, etc.) i parant esment al fet que quan intentem comunicar-nos el que fem és fer ostensiva la nostra intenció comunicativa, la qual transmet de manera «natural» una presumpció de rellevància, la qual fa que l’oient s’esforce a trobar la interpretació més rellevant en un context donat per a les nostres paraules.
Un dels fonaments de la teoria, el que explica com pot l’oient reconstruir la intenció del parlant és la capacitat humana de metarepresentació. Quan algú pronuncia un enunciat està representant un pensament -el que en Teoria de la Rellevància es diu un supòsit fàctic, és a dir, una suposició sobre els fets, sobre l’estat de coses de la realitat-. Per tant, quan qui escolta interpreta el que està sentint el que fa és metarepresentar-se (representar-se una representació) el pensament de l’altre. això explica també com som capaços d’interpretar correctament enunciats del tipus ¿Em pots passar la sal?, on evidentment no se’ns està preguntant si som capaços d’agafar el saler sinó que se’ns està demanant que ho fem: si ho entenem és perquè tenim la capacitat d’imaginar-nos el que els altres pensen, d’atribuir-los intencions. El mateix passa quan veiem a algú farfullar en adreçar-se’ns i pensem Ui, este ve a demanar-me diners.
Si he amollat tot aquest rotllo sobre pragmàtica és perquè m’interessava parlar una miqueta d’aquesta capacitat humana per a imaginar-se els pensaments dels altres. Moltes vegades sentim a parlar de la importància de l’empatia, de ser capaç de posar-se en el lloc de l’altre, d’intentar comprendre els motius i els motors de les seues accions. Del que potser no som massa conscients és que aquesta empatia no és només un luxe que podem permetre’ns quan volem ser molt enrotllats o molt progres. La capacitat de pensar el que algú altre pensa, d’imaginar-nos els seus sentiments, anhels i fantasies és a la base de la nostra capacitat per a parlar: perquè necessitaven un mitjà per transmetre i emmagatzemar les seues representacions i metarepresentacions els nostres avantpassats arrancaren a xarrar. I són aquestes dues coses, la capacitat d’imaginar-nos les intencions dels altres -humans i no humans- i de procesar la informació amb un mitjà tan poderós com és el llenguatge, les que ens han donat la superioritat sobre tota la resta d’animals del planeta -un altre problema seria veure quin ús en fem, d’aquesta superioritat.
En definitiva, podem dir que l’empatia ens fa humans.
(Poseu el ratolí sobre la foto per saber què dimonis té a veure)
