L’afer dels Jocs Olímpics de la Xina i les protestes a favor del Tibet em fa pensar en una cosa que resulta òbvia però que em permetreu que comente: fins a quin punt resulta molt més fàcil en aquesta època que vivim catalitzar les insatisfaccions i les protestes mitjançant reivindicacions identitàries o nacionals que no més genèricament polítiques. No em malinterpreteu: estic a favor de les reivindicacions dels tibetans i les meues simpaties estan amb ells. Però em resulta curiós que des d’Occident el tema tibetà, diguem-ne, haja sigut l’únic capaç d’organitzar una contestació coherent contra un país que vulnera els drets humans de manera sistemàtica amb tots els seus ciutadans, no només els tibetans. Pense, per exemple, en les execucions massives i el detallet aquell de les factures a les famílies dels ajusticiats perquè paguen la bala que ha matat el seu familiar. Potser no estaria de més cridar també Free China!
En un temps en què la raó ha esdevingut un instrument més d’alienació per a l’home, una raó purament instrumental i tecnològica, és normal que el subjecte reaccione des d’allò que és fonamentalment seu: la identitat. Però no deixa de causar-me cert malestar. Free Tibet and Free China!
